Avui començaré per la conclusió: Improvisar el dia abans una mitja marató d'asfalt i fer millor marca personal es el resultat d'entrenar només el que ens agrada de veritat.
El dia abans de la Mitja de Barcelona vaig veure que el plan de diumenge en família era compatible si arribava a casa 10 minuts abans de les 11h, tocava córrer el més ràpid possible. Amb una setmana d’entrenaments normal acabant divendres amb sessió de peses no pintava una mitja massa ràpida.
Sortida des de el final del calaix que em pertoca, que sempre ajuda (1:20-1:30). Hem faig la foto de la sortida amb verticrunner ben visible i començo a córrer fort, conscient que no tinc ritme d’asfalt i que cal agafar-lo des de el principi. Fa un any que no faig sèries arrel d’una lesió de cola d’astràgal. Abans del paral·lel (Km2), coincidint amb un conegut amb qui em poso a parlar, ja afluixo una mica veient que encara m’enrecordo de córrer a 4:15. M’agrada molt parlar en cursa, jeje, els que em coneixen ja ho saben, i els que no també.
El paral·lel i la resta de pujades de la cursa les faig molt còmodes, no tinc velocitat punta però les forces no fallen.
Cap el kilòmetre 7 m’agafa el Jaume Teres, també verticrunner, i va molt fort i molt feliç. Com no!, aprofito per parlar amb ell i em contagio de la seva energia. Em fa anar inclús per sota de 4:10. Baixem la zona d’arc de triomf junts i la gent ens fa creure que ja arribem, tothom anem molt i molt ràpid. Deixo marxar al Jaume conscient que no puc anar per sota de 4 en una mitja, però sento una gran emoció, em dono conte que torno a córrer com abans de la lesió i que cal aprofitar el moment. Era la meva primera lesió que no m’ha permès seguir corrent i que m’ha fet plantejar si ho podria tornar a fer mai més. Els que heu passat algun moment així comprendreu del que parlo. Era conscient que tocava disfrutar al màxim del moment, d’aquell kilòmetre, i dels següents mentre el cos ho permeti.
De seguida vaig voler tornar al ritme inicial, però no ho aconseguia. El Jaume m’havia ficat una marxa més i no sabia frenar, si anava còmode tampoc era plan, així que a seguir els quilòmetres que fossin a 4:10. Ben content i sorprès aguantava el ritme amb una mica d’esforç i concentració, ja començava a fer càlculs. Al kilòmetre 19 em va començar a costar aguantar el ritme, i sempre coincideix amb la falta de ganes de patir. Amb asfalt patir molt els últims dos kilòmetres només serveix per arribar 20 segons abans! A mi em costa molt patir per això. Perooo...
A la llarga recta final ho veig clar, soc conscient que poder mai més estaré amb aquest temps arribant a una mitja d’asfalt. Començo a apretar per arribar el més ràpid possible, ho acabo de donar tot (foto de meta) i hem quedo satisfet. Millor marca personal en el moment menys pensat. Si ets constant i fas el que t’agrada els resultats acaben arribant.
Si ens veiem a la següent cursa ja parlarem una estona!
