La veritat es que amb tants blogs, foros, ... es fàcil llegir que ha fet la gent i com ho ha viscut.
A mi m'agrada llegir-ho de la gent que conec, així que avui ho intentaré jo.
A mi m'agrada llegir-ho de la gent que conec, així que avui ho intentaré jo.
El diumenge 1 de març em tocava fer un examen parcial, però amb la lliço ben estudiada.
Un examen parcial perquè a finals de maig intentaré el meu primer ironman i em podia anar bé aprendre d’una segona marató on provaria tot el material que faré servir al ironman.
Vaig tenir clar que volia intentar baixar la meva marca de 3h31min de feia cinc anys, única marató d’asfalt que havia fet quan només corria. De fet els mesos abans va ser la única vegada a la vida que vaig córrer pràcticament cada dia (cinc o sis dies a la setmana), i aquest cop he sortit a córrer una mitja de tres dies a la setmana.
Per interrompre el mínim el meu entrenament vaig descansar completament només el dia abans i dos dies abans només vaig fer natació.
Així que el diumenge estava amb bones sensacions a la línia de sortida, després de la cua obligada per deixar la bossa al guardarropia (per mi un error que la organització ha de solucionar).
Curiosament a la sortida vaig parlar amb un noi de Tenerife que havia fet varios cops l’ironman de Lanzarote i em va donar un munt de consells. Que es una de les millors, que em faci una foto amb el director de la carrera, que hi ha molt bon ambient, que es molt dura, que em faci amic del vent, .... i llavors sona l’himne de Barcelona 92, pell de gallina, emoció i a disfrutar al menys dels primers 25 km.
A poc de sortir adelanto a un fora de sèrie i aprofito per prendre alguns consells i com ell vol fer 3h15min jo no puc apretar gaire perquè ell deu anar clavat.
Intento córrer el més còmode possible, no em vull passar, però no puc perdre temps i haig d’agafar una mica de xispa.
Busco suport, només per saludar, però no el trobo i comença a ploure una mica, miro el rellotge, merda!!! Just quan la meva dona surt amb la meva filla de 17 mesos amb la bici i la cadireta per venir a veure’m. Quina mala sort, bueno no porto mòbil i no puc fe res més que córrer. Tinc el globus de 3h15 just darrera i es nota que em persegueix la maramunta de gent. Es nota molt que hi ha molts més participants que fa cinc anys, res a veure. I l’ambient dels carrers també ha canviat molt, ja no et piten i la gent anima, inclús hi ha alguns passadissos de gent per on passes a tota velocitat.
Vaig saludant a tothom que conec de corredors i d’animadors, així vaig distret, parlant o escoltant converses van passant els quilòmetres i vaig controlant el ritme del Garmin a 4:30 malgrat veig que esta mesurant més distancia així que vaig una mica més lent del que diu.
Trobo la meva dona més amunt d’on havíem quedat però m’aconsegueix seguir un troç amb la bici per la vorera. Malgrat te problemes per seguir-me jo noto que encara corro més ràpid i sense cap esforç, el que fa la ment. Segueix plovent però les valentes aguanten sota la pluja.
A la meridiana m’atrapa el fora de sèrie del principi i aprofito per parlar una estona i seguir acumulant consells. Pulsacions a 160 i ritme de poc més de 4:30 de moment això es disfruta.
Al passar la mitja miro el rellotge i m’agafa la por, merda!!! merda!!! Passo exactament amb 1h36min com fa cinc anys. Penso que poder es el meu ritme còmode i que petaré igual que aleshores. Segueixo cada quilòmetre amb por de que aparegui el mal de quadriceps per l’impacte amb el terra. Segueixo el ritme però ja amb una miqueta d’esforç. Sembla que encara vaig bé però arriba la diagonal anada i tornada i em fa la sensació que en aquest tram es quan el ritme decaurà i vaig amb cautela. Just abans del Km30 li comento a un company de cursa que el mal de quadriceps no trigarà amb aparèixer i que farem per sobre de 3h20min encara que tinguem aquí mateix al globus de 3h15min. I entre el 30 i el 35 comença a aparèixer el cansament, ja no puc mantenir el mateix ritme i les cames ja molesten.
Un examen parcial perquè a finals de maig intentaré el meu primer ironman i em podia anar bé aprendre d’una segona marató on provaria tot el material que faré servir al ironman.
Vaig tenir clar que volia intentar baixar la meva marca de 3h31min de feia cinc anys, única marató d’asfalt que havia fet quan només corria. De fet els mesos abans va ser la única vegada a la vida que vaig córrer pràcticament cada dia (cinc o sis dies a la setmana), i aquest cop he sortit a córrer una mitja de tres dies a la setmana.
Per interrompre el mínim el meu entrenament vaig descansar completament només el dia abans i dos dies abans només vaig fer natació.
Així que el diumenge estava amb bones sensacions a la línia de sortida, després de la cua obligada per deixar la bossa al guardarropia (per mi un error que la organització ha de solucionar).
Curiosament a la sortida vaig parlar amb un noi de Tenerife que havia fet varios cops l’ironman de Lanzarote i em va donar un munt de consells. Que es una de les millors, que em faci una foto amb el director de la carrera, que hi ha molt bon ambient, que es molt dura, que em faci amic del vent, .... i llavors sona l’himne de Barcelona 92, pell de gallina, emoció i a disfrutar al menys dels primers 25 km.
A poc de sortir adelanto a un fora de sèrie i aprofito per prendre alguns consells i com ell vol fer 3h15min jo no puc apretar gaire perquè ell deu anar clavat.
Intento córrer el més còmode possible, no em vull passar, però no puc perdre temps i haig d’agafar una mica de xispa.
Busco suport, només per saludar, però no el trobo i comença a ploure una mica, miro el rellotge, merda!!! Just quan la meva dona surt amb la meva filla de 17 mesos amb la bici i la cadireta per venir a veure’m. Quina mala sort, bueno no porto mòbil i no puc fe res més que córrer. Tinc el globus de 3h15 just darrera i es nota que em persegueix la maramunta de gent. Es nota molt que hi ha molts més participants que fa cinc anys, res a veure. I l’ambient dels carrers també ha canviat molt, ja no et piten i la gent anima, inclús hi ha alguns passadissos de gent per on passes a tota velocitat.
Vaig saludant a tothom que conec de corredors i d’animadors, així vaig distret, parlant o escoltant converses van passant els quilòmetres i vaig controlant el ritme del Garmin a 4:30 malgrat veig que esta mesurant més distancia així que vaig una mica més lent del que diu.
Trobo la meva dona més amunt d’on havíem quedat però m’aconsegueix seguir un troç amb la bici per la vorera. Malgrat te problemes per seguir-me jo noto que encara corro més ràpid i sense cap esforç, el que fa la ment. Segueix plovent però les valentes aguanten sota la pluja.
A la meridiana m’atrapa el fora de sèrie del principi i aprofito per parlar una estona i seguir acumulant consells. Pulsacions a 160 i ritme de poc més de 4:30 de moment això es disfruta.
Al passar la mitja miro el rellotge i m’agafa la por, merda!!! merda!!! Passo exactament amb 1h36min com fa cinc anys. Penso que poder es el meu ritme còmode i que petaré igual que aleshores. Segueixo cada quilòmetre amb por de que aparegui el mal de quadriceps per l’impacte amb el terra. Segueixo el ritme però ja amb una miqueta d’esforç. Sembla que encara vaig bé però arriba la diagonal anada i tornada i em fa la sensació que en aquest tram es quan el ritme decaurà i vaig amb cautela. Just abans del Km30 li comento a un company de cursa que el mal de quadriceps no trigarà amb aparèixer i que farem per sobre de 3h20min encara que tinguem aquí mateix al globus de 3h15min. I entre el 30 i el 35 comença a aparèixer el cansament, ja no puc mantenir el mateix ritme i les cames ja molesten.
Decideixo seguir a un ritme alt encara que les cames facin una mica de mal al anar picant amb el terra. Quan trobo gent animant llavors si que vaig bé. En aquest tram tinc clar que corro amb el cap i no amb les cames i quan m’animen vaig molt més ràpid. Els últims dos quilòmetres no em rendeixo i lluito contra el dolor. A la recta final em puc permetre apretar una miqueta, malgrat la velocitat no augmenta gaire la sensació es d’arribar amb un mínim de canvi i content de veure que arribo per sota de 3h19min.
Em dono pressa per agafar begudes i tapar-me al guardarropia. Malgrat estic molt sorprès del que em costa pujar les escales de les fonts, tinc els famosos quadriceps molt tocats i amb falta de força.
Ara toca comentar la jugada i recuperar-se. Encara serveixo per tornar a casa amb bici i fer un dinar amb el grup de 30 persones que ens han estat animant a quatre amics d’aventures que hem aconseguit el somni d’acabar una marató.
Per quan la propera?
Palu
Em dono pressa per agafar begudes i tapar-me al guardarropia. Malgrat estic molt sorprès del que em costa pujar les escales de les fonts, tinc els famosos quadriceps molt tocats i amb falta de força.
Ara toca comentar la jugada i recuperar-se. Encara serveixo per tornar a casa amb bici i fer un dinar amb el grup de 30 persones que ens han estat animant a quatre amics d’aventures que hem aconseguit el somni d’acabar una marató.
Per quan la propera?
Palu
